OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

martes, 21 de diciembre de 2010

LA OTRA

La otra apareció de repente un miércoles de marzo de forma inesperada. Al menos para ellos, que no dejaban de sorprenderse al verla tan decidida yendo hacia el teatro. Pero para ella no fue una sorpresa. Había estado toda la vida esperándola y más los tres últimos días que se los pasó vomitando por la noche y sin poder pegar ojo.

A medianoche del cuarto día comenzaron las arcadas. Los vómitos eran más intensos que nunca, ya no podía más, arrojó y arrojó hasta que no tuvo más en el cuerpo. Entonces dio un impulso grande que partió de la garganta y todo su cuerpo se dio la vuelta como en un calcetín. Cara, cuerpo y extremidades. En un blup, un golpe decidido, y estaba del revés. Por dentro era igual que por fuera pero mucho más sensible. Su piel estaba en carne viva los primeros segundos. Después creció de inmediato, apareció una piel fina y transparente como la de un bebé. Desde la piel, traslúcida, se podían ver todas las venas del cuerpo y la sangre correr. Solo permaneció así unos breves instantes. Después, en otro golpe de vómito, se dio de nuevo la vuelta y se volvió del derecho.

Entonces apareció otra, mucho más sonriente, fresca y decidida. Más joven y valiente. Lo primero que hizo fue deshacerse del diazepán que estaba encima de la mesilla de noche, y que una amiga le había recetado si no conseguía dormirse la noche del cuarto día. Pero el cuarto día lo pasó descansando. Floreció una sonrisa por dentro que la blindó durante una temporada. Y se levantó contenta. Por dentro seguía siendo sensible pero no tan vulnerable. Le había crecido una segunda piel transparente que la protegía. Y por fuera no era tan adusta. Se había transformado la dureza en dulzura, la indecisión en arrojo. Mejoró bastante su rostro: la sangre volvió a regar sus mejillas y una chispa de luz pellizcaba sus pupilas.

Se calzó los tejanos y salió hacia el teatro. Por detrás, en la parte baja de su espalda, asomaban dos puntas arcadas como pequeños cuernecillos de toro. Cuando se agachó y cogió la bolsa para ir al teatro, ellos vieron una sonrisa, un tatuaje discreto, una marca curvada en su nueva piel.

Era otra.

Del derecho y del revés.

lunes, 13 de diciembre de 2010

L’ESTACIÓ DELS SOMNIS

A les cinc de la tarda va parar el tren amb una puntualitat anglesa. A la Beth i a la resta de passatgers del trajecte Barcelona-Ribes de Freser no els va sorprendre gens que la màquina s’aturés a l’hora senyalada enmig del no res. Per megafonia una veu dolça de dona anunciava que en compliment de la parada tècnica per vaga, el tren romandria detés fins a les sis de la tarda. Convidaven els passatgers a baixar, quedar-se asseguts als seients o passar pel bar del tren per fer més lleugera l’espera.

Feia un fred que pelava, així que quasi ningú va eixir. La Beth es posà el plumífer i els guants i baixà per estirar un poquet les cames. Un vent gelat li colpejava la cara mentre caminava al costat de les vies. Els pels volaven fent-li un embolic de cabells descontrolats pel vent que, per un moment, bufava en totes direccions. La seua respiració dibuixava un núvol blanc a cada baf que amollava per a calentar-se les mans.

De cop i volta, el vent s’aturà i vegé al davant una estació abandonada. Encuriosida, es ficà dins. Encara estava el taulell de fusta i la finestreta de vidre badat des d’on s’expedien els bitllets temps enrere i els seients, també de fusta, on els viatgers esperaven que surtís el seu tren. A la Beth li cridà l’atenció una porteta amb un indicatiu “Somnis de…”i la imatge d’una dona i un home, ell amb barret i ella amb para-sol, com si es tractés de l’icona que dona pas a un lavabo. Va entrar i es va trobar un espill enfront d’un rentamans menut. Provà les aixetes per veure si funcionaven i, encara que sentí primer un soroll de canyeria en desús, de seguida començà a brollar aigua com si no hagués passat ni un minut des que va entrar el darrer client. Es va rentar la cara mentre la piqueta s’omplia d’aigua que no colava i el seu alè, molt més càlid que la gelor del quartet, eixia a l’exterior, sorprenentment, en forma de lletres. Així va eixir la o, la de, la ena, la essa…i tot un seguit de lletres de baf que anaven caient dins l’aigua estancada de la pica, i ja dins, es convertien en gel. Lletres glaçades que pegaven voltes i voltes buscant-se les unes a les altres, formant síl.labes primer i després paraules completes. La Beth es mirava a l’espill i veia com el seu baf es reflectia al mirall convertint en xicotets tresors una desfilada de lletres que eixien com boletes de dintre la boca d’un mag. “Sig”, “ma”, “desig”…Al final es va formar una frase que nedava dins l‘aigua de la pica: “demana el teu somni”, deia.

Açò és increïble, es va escoltar dir mentre veia la seua imatge a l’espill. I quan parlava, l’alè dibuixava núvols en l’aire humit del lavabo. L’eco de les seues paraules repetia fins a l’infinit: “açò és increíble, ible, ible…”

Tornà a mirar la piqueta i allí estava la frase pegant voltes “demana el teu somni”.

La Beth va fer cas, tancà els ulls i demanà “el meu somni és poder tenir un somni cada dia”. Bé, i com que li semblà excessiu, s’ho repensà, “el meu somni és tindre’n un cada setmana” i afegí…”durant tota la meua vida”. Obrí els ulls i va veure com les paraules glaçades es desfeien mentre una llum molt intensa brillava de manera intermitent com un batec de cor que entrà dins d’ella. Aleshores va percebre una olor a terra mullada mesclada amb la flaire de xocolata recent feta. Tot seguit, es fregà la llengua contra el paladar per a retindre el sabor del xai té i bufà dintre seu per recuperar el picant del gingebre, el clau i el pebre roig de la mescla que tant li agradava. De sobte, i sense pensar-ho, començà a il.luminar-se l’asseig de la vella estació com en un parc temàtic de realitat virtual. Sens dubte eren els somnis de les persones maneguetes que van assomar el nas abans que ella. Va veure una casa modesta davant del mar, imatges de llepolies de totes les formes, colors i sabors imaginables. També algunes un poc eròtiques. Va triar una. Una dona rossa, asseguda fent llabor amb els cabells replegats i un home que s’apropa pel darrere. Les seues mans grans, fortes li treuen els ganxets dels cabells i engrapen els seus pits que ella manté atrapats amb un vestit de mil botons, mentre fils de tots els colors cauen de la caixeta de llabors i s’entrellacen al terra fent un jaç on s’estimen desbocats i descosits…

De sobte sent una veu d’home que es desviu per recordar “queden tres minuts per a que el tren mogue de nou, passatgers al tren” i aquesta darrera frase la repeteix de nou “passatgers al tren”.

Les imatges s’apaguen com si se n’anés la llum en tot l’edifici. Sembla un apagó general.

Havie tingut el privilegi d’entrar en els somnis d’altres persones. S’empassà la cremallera del plumífer i es posà de nou els guants que fora feia un fred que pelava. Tornà sobre els seues passes i es girà per darrer cop. Un lletrero de manisetes pintades posava “l’estació dels somnis” I al moment les lletres s’esfumaren i l’estació sencera i tot, con les minúscules gotetes d’aigua que s’evaporen de l’espill després d’una dutxa d’aigua calenta.

Encara que es resistia, va córrer cap al tren i pujà les escaletes del seu vagó. Algú va pujar darrere d’ella. El desconegut agafà la baraneta per donar-se impuls. Eren unes mans grans i fortes. Es va asseure al seu costat , el cas és que el portava a la seua dreta tot el viatge però fins ara no havia reparat en ell. Les seues mans podien trencar un tronc amb una destral, o despassar pel trau delicadament una filera de botons. La Beth es va aventurar:

- Sembla que fa fred, ¿li agrada el te?

L’home va mostrat un somriure picantó abans de contestar.

- Sí, el que més m’agrada són les mescles. Li convidarie a un però dissortadament en aquests bars de tren de segur que no hi ha.

- Jo el convido-digué la Beth-sempre en porto sobre per si de cas- i li mostrà una bosseta plena de brosses.

- Bé, doncs, anem cap al bar.

I van anar-hi. La Beth es va treure la bosseta i va demanar al cambrer que bollira dos tassons d’aigua. Ella se’l va prendre sol, ell amb una goteta de llet, que s’escampà com l’oli, cobrint tota la tassa.

La Beth estava fora d’ella. Els seus pits demanaven a crits lliberar-se del vestit que s’havia embotit avui, veges tu perquè, amb una filera de botons redons i menuts com pinyols d’olives negres que va passar un per un per cada ullal quan es vestia. Mentre s’apropava a la tassa per saborejar la infussió, el desconegut s’apropà a la seua orella i li apartà dels cabells un fil groc. “Demana el teu somni”, li mormolà. El seu alè sabia a llet i a gingebre.

Va ser l’estona millor guanyada de tot el trajecte.

jueves, 25 de noviembre de 2010

PERDRE LA VIDA

Pep es va despertar tot suat amb un solatge de vida sota el llit. Primer va pensar que potser tenia grip, però el termòmetre assenyalava trenta sis i mig, la temperatura habitual. Estava clar, traspirava la vida per la pell, el seu cos era com el got ple de llet que fa solada al mantell i no trobes el badall per on cau el líquid blanc.

Per no perdre més temps, i més vida per tant, es va posar en marxa ràpidament. La primera cosa que va decidir és afegir més vida al temps. Així, cada dia es llevaria una hora abans per anar a la piscina a nadar una estona. Els dos primers dies van ser esgotadors, se n’anà a dormir tot just després de baixar les escombraires del sopar i deixà de pegar cabotades al sofà escoltant els brams de la tele de fons. Quant al tercer dia tornà a la piscina, feia dos o tres llargs travessant-la de costat a costat. Però seguia perdent vida, i cada vegada que la creuava, alçava bombolles com en un jacuzzi gegant.

Pensà llavors, en fer règim. Estava ben prop de la cinquantena i ja començà a tindre panxeta i a menjar despreocupadament més del compte. Tenir un pes excessiu també acurtava la vida.

Però malgrat tots els esforços, continuava suant i perdent vida pels matins. Espantat i amb por de perdre-la del tot en tres o quatre setmanes, se n’anà al metge , i li van fer proves més completes: anàlisi de sang, de fetge i d’ànima i una resonància magnètica per detectar les fissures per on perdia. Els anàlisis tots bé, l’ànima un poc tocada però el normal. Quan el metge va mirar la imatge de la prova per l’ordinador, va veure que el seu cos estava inclinat tot ell cap a la part dreta, així que li va fer preguntes més específiques:

- Per quin costat nota que perd més, Pep?

- Per la part dreta-contestà.

- Vosté el que li passa és que està desequilibrat, haurà de posar-se més cap a l’esquerra per a nivellar-se -li aconsellà amb to professional-i jo crec que es resoldrà el seu problema. També li pot ajudar anar a classes de pilates o de dansa on farà estiraments i treballarà l’equilibri.

- I per a l’ànima no em donaria algunes pindoletes?-preguntà Pep.

- No, no cal, amb una cura d’humilitat que pot fer-se vostè mateix a sa casa hi haurà prou.

Pep se n’anà remugant , no li havia agradat gens el diagnòstic del metge:

- Doncs vaja tonteria, qué s’haurà cregut aquest!!

I quan més bramava, més se n’anava cap a la dreta fins que va caure de costat.

Així, gemegant, gemegant, començà a anar al ball i, malgrat que al principi el seu cos tendia a anar cap a la dreta, va treballar molt per a conseguir nivellar-lo.

Amb la dieta, la piscina i el ball, en poques setmanes millorà el seu problema. De fet pels matins ja no es despertava amb el solatge de temps anteriors. Alguna cosa perdia, sí, però era insignificant.

En la revisió el metge li va donar l’alta, i el va tranquilitzar, li va dir que això li passava a tot el món, les xicotetes pèrdues de vida són cosa de l’edat. I se n’anà content cap al ball.

Qui li hauria dit, que feie només unes setmanes, pensava que el ball era cosa d’afeminats i gent de malviure. I ara formava part del remei que li havia anat tant bé.

Sens dubte la seua ànima també havia millorat, buida de rancúnia i de mala llet es mostrava oberta i lleugera.

Començava a ser conscient del camí voltejat de xops que separava el treball de sa casa i del vent de la tardor que alçava les fulles que brunyien de daurat el cel del parc.

Li entrà aleshores una ràfega de vida com mai havia sentit, va ser una llampegada violenta i dolça, com un orgasme que li obrí tots els poros de la pell i alhora els tancà. Sentí un impuls irrefrenable de pegar tres o quatre salts i es plantà enmig de la placeta. Recordà les paraules del professor de ball: “les ballarines van de puntetes perquè amb els seus passets s’apropen al cel”

Voltà sobre ell mateix i saludà a un públic imaginari.

I se n’anà content cap a casa amb un troç de vida en cada cama.

sábado, 20 de noviembre de 2010

TRASLLAT



Marc mira la darrera caixa del trasllat. Dins, dos dofins estan a l’espera. Pipo, de fieltro gris claret, cap en una motxilla menuda. Felip , és l’altre, pintat a dos colors, gris fosc i negre, un pèl més gran. Seran els primers hostes de la nova casa.

Passeja per la platja per darrera vegada per despedir-se a la seua del menut apartament que deixa enrere. Recorda Portlligat i la casa de Dalí on va estar de menut. Un viatge estrany mescla d’inquietud i dolçor. No recorda les innumerables corbes fins arribar a la casa, es veu immediatament dins d’ella, saludant a l’ós dissecat de l’entrada que li dona algo de por. L’entrada és angoixant i decadent. Recorda la finestra rectangular del porxo, un marc perfecte des del qual el pintor observava la mar. També la foto de la Gala enganxada d’un bastidor, la possibilitat de l’art, totes les eines amanides per a crear. I veure la mar des de dalt de la muntanya.

Abans de sortir de la casa de Portlligat, una cabina de telèfon. Potser per a algun convidat del passat que truca des de l’altre costat: ¡per favor treieu-me d’ací!!.

Dinen aquella vegada a Cadaqués. Els pares compren un telèfon d’antiquari en un mercadet improvisat al costat del port. A Marc li compren els dos dofins que l’acompanyen a tots els viatges.

Per la nit, se’ls posa sota els braços per surcar la mar en un bufit. I dorm tranquil.

Marc torna a mirar la darrera caixa del trasllat. Dins els dos dofins estan a l’espera.

Agafa la caixa i se l’emporta. És hora de marxar. Pensa en el seus pares i li ve al cap el dia de l’accident. Donaria el que fora per escoltar de nou la seua veu.

Posarà els dofins al rebedor de la seua nova casa. Al costat de la foto dels pares i del telèfon antic.

I pintarà una nova realitat, amb les seues mans i els pinzells de diferents tamanys atraparà nous colors i transformarà el llenç blanc de la sala de l’estudi en un troç de mar próxima i germana.

Crideu-me si us plau.

miércoles, 10 de noviembre de 2010

PASSIONS PROHIBIDES

Va haver repartiment desigual, la vida no és justa. Així que uns van rebre dos, altres una només, uns poquets, no cap. Passions que eren com caramels embolicats en paper de cel.lofana.

Alguns xiquets les van destapar i se van oblidar d’elles. Se’ls va fer malbé a les mans, ja que les passions que no assaboreixes perden totes les propietats al cap del temps.

D’altres, però, les van aprofitar. Manel, que en va rebre dos, va repartir una a Pere que no en tenia cap. Al cap dels anys Manel va ser un gran músic mentre que Pere dibuixava cenefes per embellir baranetes de ferro dels balcons. Tot un artista.

Judith en va rebre una que la seua àvia la va guardar dins d’una capseta, en paper i tot, al fons de l’armari. Mentre, Judith anava creixent i es centrà en coses serioses. Va acabar la carrera de psicòloga amb molt bones notes i, per arrodonir el currículum, va començar un màster en “anàlisi i modificació de conducta”. Un dia que li feie mal de gola i no va anar a classe, va obrir el calaix per fer neteja, vegé la capseta de la seua infància i la va obrir: encara conservava una passió embolicada amb cel.lofana color taronja. Va meditar si la desembalava o no, i no va saber qué fer.

Així que per por de no actuar correctament, va tancar de nou el calaix.

Com a psicòloga que era, analitza la situació de manera rigorosa: els pros i els contres de desempaquetar-la.

En el lloc dels pros:

Alguna vegada ho havia d’intentar.

Per contra:

Faria el ridícul.

Però Judith, malgrat ser psicòloga, era una persona molt indecisa. Es va passar des d’aleshores obrint i tancant el calaix sense saber què fer.

Al final se va oblidar de tot, fins de la carrera. La crisi apretava i no podia passar-se el temps amb monsergues. Per sort, va aprovar una oposició a l’Ajuntament, un treball fixe sense mal de cap. Treballava a torns de deu de la nit a set del matí, replegant el fem dels carrers. I contenta per tenir feina.

Un dia de tants, es va llevar amb dolor de cap i de panxa i el metge li va receptar tres dies de repòs per a que covare el constipat. Al tercer dia d’estar a casa va obrir el calaix ves a saber per què.

Es va dir, “ara o mai” i va desembolicar la passió amb tota cura per no trencar-la. Però ja s’havia desintegrat. Al seu lloc encara va veure com una polceta taronja se n’anà volant. No va poder atrapar-la.

Des d’aleshores, fins i tot quan estava malalta, treballava per no quedar-se a casa i veure la seua caixeta buida al fons de l’armari.

Fins i tot es va negar a prendre els paperets amb sabor a taronja que el metge li receptava quan tenia mal de gola, que li recordaven el dia en que el polsim se n’anà fumejant per la finestra.

Total que de tant de treballar per la nit, constipar-se i no prendre els medicaments, se li va fer la veu ronca.

I ja mai més va poder cantar.

domingo, 31 de octubre de 2010

TODOS LOS SANTOS

Filiberto resucitó de entre los muertos para tomar del brazo a su joven novia. Ella llevaba un vestido blanco impoluto y arrastraba una cola llena de votos. Un gentío curioso seguía a los novios, las bodas de los amos del lugar siempre despertaban un entusiasmo desmedido en el Cementerio. Entraron ambos por la puerta grande mientras cuatro lacayos todavía estaban desplegando la alfombra roja a sus pies.

Entonces fue cuando sucedió algo que nadie esperaba: uno de los votos se descosió de la falda de la novia, y luego otro, y luego otro. La mujer se quedó medio desnuda de cintura para abajo y dejó al descubierto unas bragas de lunares blancos con fondo rosa de lo más ridículas. Pero no acabó ahí la cosa. Un fino hilo blanco y rosa que sujetaba la goma de la prenda comenzó a desprenderse y caía desenrollándose al suelo. Todos vieron unas bragas con cola de hilitos rizados danzando al aire mientras paseaba por el centro de la Catedral. Los lacayos dejaron, sorprendidos, de desplegar la alfombra.

Se quedó con el culo al aire.

Marisa, la costurera, camuflada entre la multitud, no tuvo tiempo de hacer unos buenos remates y huyó asustada, antes de que se dieran cuenta, por una de las capillas laterales de la nave central, la dedicada a San Judas Tadeo. El santo la saludó brevemente con la mano desde el fondo del altar. Ella contestó con una reverencia y salió por la puerta lo más rápido que pudo. Temía las represalias de la novia, pero sobre todo de Filiberto, que había hecho un largo viaje desde las entrañas de la tierra a la vida, para quedarse con el culo al aire.

Cambiaría de oficio. Coser votos de novia era un trabajo muy delicado, era como coser pétalos de rosa, hay que hilar muy fino para que no se rompan. Además las novias tienen que estar entrenadas. A la mínima que pasean más de la cuenta o dan un giro inesperado para pavonearse, se sueltan los votos.

Volvería a su antigua vocación: hacer patrones de vestido de calle cómodos y elegantes, más económicos, que permitan a todo el mundo estar a la altura de las circunstancias. Podría, más adelante, probar también con vestidos de novia, pero sin cola.

Y los clientes, pues mejor los vivos. Los muertos tenían demasiada vida vivida y demasiada eternidad acumulada, lo cual les convertía en seres aburridos y satisfechos de sí mismos en exceso. Justo el tipo de personas que Marisa no soportaba. Mejor los vivos, hay menos sí, pero todo es cuestión de abrir mercado. Siempre había tenido buena vista para los negocios.

Se sintió animada con sus pensamientos. Mientras paseaba distraida, vio una imagen de San Pancracio dibujada en unos azulejos que le guiñó el ojo. Buena señal!- pensó- y soltó una carcajada que rodó y rodó cantarina calle abajo sorteando alegre los árboles que encontraba a su paso.

jueves, 21 de octubre de 2010

EL TESORO ESCONDIDO

La corriente le empujó a la costa. Martina salió del océano y estuvo un rato paseando por la orilla del mar. Hacía sol. Ese sol de octubre que calienta lo suficiente para transmitirte toda la energía que necesitas para sobrellevar una semana fría y oscura. Las olas iban y venían al ritmo del viento de otoño . Un viento encendido que no dejaba que el calor atrapara su rostro. Paseaba sola por la arena mojada. En el último oleaje la mar le ganó terreno a la tierra y cientos de algas se depositaron en la orilla. Y botellas de plástico, bolsas, trozos de red azul…Pedazos de lo inservible de otra civilización.

Caminaba cerca de la orilla, buscando tesoros secretos, quizá una botella sin nombre, un mensaje misterioso entre las rocas de la escollera, o una vieja muñeca que le entregara una historia. Cualquier cosa que le indicara que había merecido la pena el viaje desde el fondo del océano. Pero solo encontró suciedad. Lo inservible a pedacitos, un puzzle de lo innecesario.

De repente vio algo a lo lejos, no eran algas, ni plásticos ni mensajes en una botella. Pudo distinguir a Luís y Paloma entre una maraña de algas secas de la última tormenta, dos amigos de los queridos. Se acercó poco a poco. Tendidos sus cuerpos en la arena, Luís leía mientras Paloma dibujaba gaviotas. Martina se alegró de verles, hacía tanto tiempo que no se veían. Hablaron del mar y del sol. Qué lejos quedaban las discusiones acaloradas entre corales de los sábados por la noche! Y qué lejos el día de su partida. El agua deshacía las algas, acompañaba sus palabras. Susurraba gaviotas al oído de Paloma. Martina se alegró de verles. Las corrientes, de nuevo, habían sido favorables.

A medida que avanzaba el paseo pudo ver a Sara y a Lena que se libraban de los trocitos de algas que todavía tenían pegadas entre los dedos de los pies. Es difícil librarse de las algas entre los pliegues de la piel- le decía Lena a Sara. Lo mejor es dejar que se sequen y así resulta más fácil - añadía Sara. Martina se movía en su salsa, era un animal marino, una sirena entre la mar y la tierra. Estaba contenta. Buen trabajo, se dijo para sí.

Entre tanta ida y venida, el mar comenzó a rugir fuerte. Olía a tormenta.
Pudo ver un velero en la línea del horizonte. Se despidió de sus amigos.

Adiós Martina, da recuerdos! -dijeron-
Id con cuidado, vigilad las tormentas!- contestó ella.

Miró de nuevo al horizonte. El pequeño barco comenzó a moverse. Por su tamaño imaginó a tres o cuatro personas dentro.


Debía darse prisa, nadar a toda velocidad, no tenía tiempo que perder.

Serían sus invitados por un tiempo.

Ellos sabrían que el tesoro está dentro, escondido en el vientre del mar.

El mismo al que Martina regresó.

El mismo que un día les devolvería.

jueves, 14 de octubre de 2010

UNA VIDA MOLT ELÀSTICA

Era estrany però quan pujava al poble es notava més gran que a la ciutat. Les primeres vegades era només una sensació rara i no li donà importància. Serà l’aigua, es deia. O que és estiu. A l’estiu els costums es relaxen, mengem més del compte i el nostre cos es transforma. Però el cas és que va arribar l’hivern i també li passava. Cada vegada que pujava al poble tota ella es feia més gran. En les mans i els peus era on més ho notava. I la cosa és que el seu cos es desinflava quan obria la porta del seu piset menut a la ciutat. Era una sensació física com d’un globus que va perdent aire o un pastís que s’abaixa si obres la porta del forn quan no toca.

- No pot ser- es repetia mentre anava perdent tamany de camí cap al pis.

El cas és que Anna tenia la mosca darrere l’orella, així que quan va tornar a pujar al poble portava bàscula i metre per prendre mesures.

Comprovat. D’estar dalt a estar baix hi havia tres centímetres de diferència i tres o quatre quilos de pes, segons anava al seu pis o al del seu nuvi que estava més cap a la mar.

Va estar temptada de dir-li-ho al Fede , però no es va atrevir, al cap i a la fi ell mai s’havie mogut de la ciutat on va néixer. Era un urbanita, li deia de vegades amb un to un poc “pijo”. Alguna vegada havia intentat treure’l de la ciutat però la conversa desembocava en una discusió d’un dramatisme exagerat. Fede era com un xicle que no aconsigueixes desapegar de sota l’escriptori. El xicle s’apegava a la ciutat com un nadó al pit de sa mare.

Ni ho va intentar. Mai la va acompanyar al poble.

Si mirava al seu voltant tots estaven igualment pegats a la terra. Els de la ciutat allí estaven, ufanejant que tenien de tot i sense preguntar-se si hi havia alguna cosa que valia la pena més enllà. Els del poble, presumint de que com allí no es vivia enlloc i que el cel i les muntanyes els pertanyien per conservar la casa dels seus avis: eren com les carrasques retenint la terra del bancal per a que no rellisque en el primer cop d’aigua de la tardor.

Així que va decidir no dir-li res a ningú, que tampoc era cosa que la prengueren per boja. A Fede, el va deixar enganxat al silló veient la tele. I va seguir viatjant per vacances. Les distàncies s’anaven fent cada vegada més llargues i el seu cos es feia més gran o més menut, segons pujara muntanyes o baixara les valls. Un dia va trobar a Ruth a l’illa de Saonà. Encara veient-la més menuda i més prima que mai, estava molt maca. La cara allargada emmarcava uns ulls redons i castanys. El pel llarg i negre descargolant-se en la seua esquena. Segur que havia perdut uns quans quilos, a ull diria que uns quinze des de la darrera vegada que es van veure ja feia un any. Ruth la va saludar amb la mateixa alegria de sempre. Una dona oberta i generosa la Ruth. Després de parlar de les coses de la vida li va contar l’assumpte de la grandària o petitesa del cos que li rovellava el cervell des de feia mesos. Al cap i a la fi ella sí que podria entendre-ho, era una dona de món. Mai li va donar por anar d’ací cap allà, agafar avions o pedalejar la seua bici per camins perduts, buscar-se la vida per viatjar sola o sense calés, tirant mà dels amics que tenia per tot el món i oferir sempre la porta de sa casa oberta. Ruth va esclatar a riure quan Anna li contà el seu secret, amb tanta força, que li va contagiar el seu bon humor, que bona falta li feia.

- És veritat el que sospites Anna. Em veus més menuda perqué estem a un dels llocs més baixos del planeta i prou al Sud. Quan me’n vaig cap amunt el meu cos s’infla. Jo ho resolc portant roba elàstica dins la maleta.

Anna va perdre la por i es va fer una viatgera molt intrèpida. La podies trobar als llocs més inusuals. En la seua motxila portava roba elàstica que li acoplés a qualsevol lloc del planeta.

El que no havia resolt encara era el tema de les sabates. Dintre la seua motxila hi havia sabates de diferents números, un xicotet inconvenient que no va impedir que rodara pel món fins que trobara la patent de les sabates elàstiques.

O la manera d’anar descalça pel món.

martes, 5 de octubre de 2010

INDICIS


Hannah estava inmersa en la voràgine del treball, pujava i baixava escales per a fotocopiar i arxivar factures, enregistrar informes per al cap de departament, i per a acudir a les reunions de treball setmanal.

En una de tantes pujades i baixades, vegé un paperet a quadres menuts doblegat en quatre troços. Els companys de feina passaven pel costat sense fer-li cas, fins i tot ella mateixa, que ja estava farta de replegar les escombraires que altres es deixaven ací i allà i s’havia dit mil vegades que faria el que li pertocara i prou. Pujava a fer fotocòpies i allí estava el paperet, mig oberts els plecs com fent-li l’ullet. No l’agafaré-pensava Hannah-i continuava escales amunt de dos en dos, que ja anaven a tancar el despatx de compres i no arribava. Quan va baixar enfilada cap al seu despatx, ja no es va poder aguantar. Es va detindre al tercer esglaó, va agafar el paper i se’l va posar a la butxaca. Ja era hora d’anar-se’n a casa, així que agafà els trastos i les claus del cotxe i va eixir per la porta. Ja fora, va desdoblar la noteta: “Tú seràs la propera”. L’estómac se li encongí…”…la propera en anar-se’n al carrer” completà la frase sense pensar-se-ho. I no era estrany que això li passés pel cap. En els darrers mesos no es venia ni un lavabo i havíen fotut al carrer a trenta persones. Ella ere de les últimes en entrar i a més estrangera, així que pensava que tenia tots els numerets.

De camí cap al cotxe vegé una caseta de l’ONCE “aposta per l’euromillon, aquest dissabte et toca, tu seràs la propera”. Hannah mirà el paper que portava rugat de malícia que li havia entrat dins la butxaca i li va semblar una coincidència extraordinària. Així que va comprar un número, s’imaginava que ella seria la guanyadora i deixaria de pujar i baixar escales per sempre. Mentre ho pensava es reia tota sola, i quasi s’empassà de carrer per trobar el cotxe quan vegé un altre paperet molt semblant al que portava a les mans, damunt d’un banc. Hi havia tres dones segudes, vigilant els xiquets que jugaven a la placeta, xarra que te xarra. Ninguna se n’adonà de la presència del paper, així que es va fer la distreta i quan es van alçar el va agafar.

L’obrí, mig encuriosida, mig obsessiva i posava “vosté tria el seu camí”. A Hannah li va entrar una angoixa encopsidora, l’angoixa de la llibertat, ara si que no trobaba el cotxe de cap de les maneres. Estava perduda en una placeta, al costat del carrer de sempre però que mai havia anat.

Quin camí havie de recórrer? Per sort desanà les seues passes i aconseguí pujar-se dins del cotxe, una capseta menuda i segura que la conduiria cap a casa.

Al dia següent trobà un nou paperet a l’escala. Aquesta vegada no li va fer ninguna gràcia. L’agafà i l’esgarrà en mil trocets, un confetti de paraules trencades. Qué caram, seria ella qui triaria el seu camí!

I de despedir-la res, seria ella qui marxava!

Al cap i a la fi no hi havia cosa més absurda en aquesta vida que pujar i baixar escales, replegant papers ací i allà!!!!!

jueves, 30 de septiembre de 2010

LA SOPA BOBA


Carina volia anar a buscar els millors ingredients al mercat de dilluns, que a la senyora Dolors li agradava menjar bo i barat . Així que va omplir la cistella d’unes bones peces de fruita i verdura de temporada, va passar pel carnisser per comprar llomello de dos colors i carn picada per fer mandonguilles i encara va fer cua al peixcater a per lluç i boqueró per adobar-lo en vinagre.

Tornant cap a casa pel carrer Moreres, al girar la cantonada, vegé a Joan i va sentir una descàrrega eléctrica que li va fer caure a ella i cistella tot d’una, amb les cebes, les pomes i les prunes rodola que rodola pel carrer. Joan va ajudar a que tot tornés al cistell amb un somriure dels que trenquen l’hipo. A Carina li atreia eixe somriure seré que mostrava un camí que la convidava a passar cap a dins d’una boca que imaginava fresca i dolça com la fruita madura que encara redolava al seu costat. A ella sí que li hagués agradat redolar amb el Joan, i mossegar eixes prunes de llavis que li regalava quan parlava. Feia un mes que el veia cada dilluns pel mateix carrer a la mateixa hora. Jugaven al gat i al ratolí com si cada dia fos una casualitat el trobar-se. Carina sentia unes sigolletes a la panxa quan caminava al seu costat i encara quan es marxava, escoltava una música intensa, els acords d’una cançò que mai adés havia escoltat.

Així que la xica va entrar a casa amb el somriure de beneita a la boca i la música de l’amor encara a l’estómac.


- Ja poses cara d’haver vist al Joan filla. Ves en compte, que aquest és un mort de fam i no es pot viure tota la vida de la sopa boba.

La senyo Dolors sabia molt bé del que parlava. En tots els anys que portava casada amb el seu marit, mai li va faltar menjar a casa i sempre havia comptat amb criada per fer la compra i els encàrrecs. Però tampoc mai la va escoltar parlar d’amor.

Per la nit Carina va somiar amb el Joan. Estava al seu costat, a un llit de canonge. Mentre mossegava el seus llavis, i es bressolava en el seu alé, estava tipa dels menjars més exquisits. Quan es va despertar amb un somriure relaxat al rostre, un rajolí de saliva li esbarava per la comissura dels llavis.

Al foc es calfava la sopa, i l’oloreta travessava totes les portes i entrava a la cambra, un fumet volàtil que l’alimentava sense fer-ho.

- Qui puguera nadar tota la vida dins la sopa boba-pensà mentre es pegava la volteta al llit per a estirar el somni

Ho tenia clar, dilluns que ve deixaria que Joan li parlés també dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte, diumenge…S’havia acabat això de passar gana.

domingo, 19 de septiembre de 2010

LA BODA

Personalment noto que em faig gran. I no per les rugues que invaeixen descarades els meus ulls o pels xicotets solcs que es formen al meu coll com el traç d’un camí que poc a poc serà més trepitjat, ni tan sols pels cabells platejats que descobreixo sobtada de tant en tant amb la incredulitat de qui troba un hoste inesperat dins de casa.

No, noto que em faig gran perquè m’agrada anar de boda, encara que no conega als nuvis. Em miro a l’espill de la tieta Maria que surt en eixes ocasions de l’ensimismament i la solitud de la vellesa i sento vertígen perquè això fa uns anys no em passava.

Sí, que m’agrade anar de boda és una prova inefable de que m’estic convertint en una persona major.

L’altre nit vaig anar de boda.

Només ens vam seure a la taula rodona onze desconeguts amb ganes de passar-ho bé, ens vam presentar. Carme, una de les comensals, va dir que estava molt contenta, portava sis mesos a l’hospital al costat del seu marit que patia càncer i era la primera vegada que eixia des d’aleshores, així que es sentia pletòrica…”disculpeu-me, però em sento pletòrica”, va dir exactament mentre es reia i alçava la copa per a brindar. Al seu costat Pere, el seu marit, l’acompanyava en eixa voluntat de llençar per una nit a prendre pel sac, els lligams de l’hospital. Carme parlava gesticulant molt, com si volgués espantar a manotadas totes les penalitats viscudes al llarg d’aquests mesos. I dit això, com qui es desprén de les arrecades de diari per a posar-se les de festa, o com qui fa una declaració d’intencions per a que tothom estiga en disposició de passar-ho bé, vam començar a sopar, a fer brindis pels nuvis i per tots nosaltres. Una taula de les més rialleres. Els nuvis, al fons, feien cas del “que es besen, que es besen” que cantaven a cor els amics de les taules veïnes.

Un mal de panxa inoportú em va portar cap a casa abans d’arribar l’hora dels postres. Mentre me n’anava, de reüll, mirava la Carme. Carme estava espectacular amb el seu vestit llarg de seda salvatge i les seues arracades daurades amb brillants de color rosa que lluïen, desafiants, en el saló del restaurant i li conferien un aspecte de princesa o d’estrella de cinema.

Estava preparada per a començar el ball. No la vaig veure, però estic segura que no va parar en tota la nit.

De camí cap al llit, mentre em treia les sabates i caminava alleujada descalça sobre el terra, vaig pensar que fer-se major és també això, anar-se’n a casa enmig d’una boda per un vulgar mal de panxa. O ballar tota la nit per a espantar els fantasmes de la mort.

lunes, 13 de septiembre de 2010

CENICIENTA





Verano de 1989. Viaje a Portugal, fin de carrera. Lucía tiene veintiséis años, es la última noche. Fiesta, garitos, risas, un río de estudiantes por las calles de Lisboa. Lucía se despista, entra en una calle de penumbra llena a rebosar de gente que no conoce, estudiantes también, jóvenes como ella, risas y alegría de un sábado por la noche. Alguien la toma por la cintura, despacio, con seguridad. Mientras caminan sus pasos se armonizan, buscan el uno el ritmo de la otra. Se miran, no se conocen pero se sonríen. Siguen el río de alegría que les pasea por las calles. Lucía quiere ir al barrio alto, está muy lejos y es tarde. Pero ella quiere y él accede. Cogen el tranvía . La mano de él envuelve la de ella como un regalo. Hablan poco, no lo necesitan, se gustan. Van a casa de él y se aman en silencio, encajan.

El autobús de ella sale de regreso a las nueve de la mañana. Acude, pero ha olvidado su móvil en la mesita de noche de él. Cómo se llama su amante? No lo recuerda…se esfuerza…su nombre es…

- Luís ha venido a dejarte esto Lucía-dice de repente la guía.

Luís, sí Luís. Lucía empieza a recordar vagamente su nombre como en un sueño.
De repente todo tiene sentido, cuando algo no recuerda, el destino le ofrece la palabra precisa para completar la frase, para continuar su vida, como en esos ejercicios escolares donde falta algo.

Mira su móvil. Un nuevo contacto: Luís Portugal 626786….y un nuevo mensaje “a las 9:30 estaré en el café Brasileira esperándote”. Quiere bajar del autobús con su maleta, ir a su encuentro. Si se muere ahora, seguro que hay otra vida. En ese momento puede creerlo todo. Tiene al destino de su parte.

Pero el autobús se pone en marcha.

Se la lleva. Lucía es incapaz de detener su vida, de decir al conductor que pare, de dar un grito al caudal de su destino. El autobús no la transporta, la secuestra de su propia vida.

domingo, 5 de septiembre de 2010

QUÉ HORA ES


El reloj de la torre de la iglesia marcaba la una y cuarto. Lucía, desde su el balcón, veía las manecillas en el mismo lugar desde hacía dos días. Era extraño, en diez años que subía al pueblo no se había retrasado nunca, Silvestre daba cuerda al reloj cada día orgulloso de que marcara la hora siempre a punto. Así a las tres de tarde se podían oir por todo el pueblo las campanadas exactas, la distancia precisa entre tres golpes armónicos.

El primer día todos pensaron que Silvestre se había ido a ver a su hija a la ciudad, pero les extrañó no saberlo, sobre todo a su vecino el alguacil con el que hablaba todos los días. El segundo día pensaron que quizá se había quedado una noche más para ver a sus nietos y hacer alguna que otra compra. Pero al tercer día ya no encontraban explicación. Silvestre siempre había sido muy sociable y su ausencia era inquietante. El reloj seguía marcando la una cuarto. Lucía se contagió de la extrañeza que recorría cada calle, desde la plaza de la iglesia hasta el Raval de abajo, pasando por las últimas casas de camino hacia la cruz de la entrada.

El caso es que Silvestre no aparecía, se fue, el tiempo dejó de importarle y nadie sabía por qué.

La noche del tercer día lo encontraron en el barranco de la fuente, doblegado su cuerpo, muerto de frío mirando las estrellas totalmente desorientado. Había perdido la noción del tiempo. No encontraron a nadie para sustituirle. Los mayores no querían obligaciones, ya tenían bastante con recordar el nombre incomprensible de los medicamentos que debían tomar a lo largo del día y de anotar las visitas al médico para que vigilara su salud cada vez más deteriorada, como para ir a subir los cincuenta y siete escalones que se enroscaban en la torre para dar vida al reloj del pueblo.

Los jóvenes preferían sus relojes digitales, que funcionaban a pilas y marcaban en tiempo cada vez con mayor precisión.

Quizá solo le importó a Lucía. Pero ella era una turista accidental sin vocación de relojera.

Qué pasó con Silvestre? Nadie lo sabe. Lo único cierto es que el reloj dejó de funcionar, rebelde, un tres de agosto a la una y cuarto de la tarde. Ya no le importaba el tiempo cotidiano y previsible que le marcaba Silvestre cada día. Y Silvestre se paró.

viernes, 27 de agosto de 2010

AZÚCAR

Martina soñó con una bandeja grande a rebosar de pasteles. Barquillos de chocolate rellenos de nata, palos de caramelo y crema, merengues blancos o color café como magdalenas gigantes, hojaldres con piñones y cabello de ángel y pelotas de crema. Se despertó con el sabor a azúcar de su infancia en los labios.

Abrió los ojos y recordó aquellos tiempos. Tía Alberta trabajaba en una pastelería detrás del mostrador, de lunes a domingo sin descanso. El domingo era siempre un día muy especial, la tía les obsequiaba con los pasteles que sobraban del día, que conseguía a punto de cerrar el negocio a mitad de precio. Para niños y mayores era todo un festín, comprar pasteles era un lujo solo al alcance de unos pocos. La tía ofrecía siempre, para sus hijos y su familia. Era lo natural. En lugar de hacer la siesta después de comer, se calzaba los zapatos y caminaba dos calles abajo por el pueblo para acercar a Martina y su familia los manjares tan esperados. Cada semana sucedía lo mismo, era como un ritual, como la misa de las doce o la merienda de las seis. Aunque siempre en casa fingían que era una sorpresa: no debiste hacerlo tía-decían sus padres-hay demasiados-repetían. Su madre, mientras hablaba, contaba los pasteles para hacer la división exacta. La madre de Martina era muy justa. Por el contrario en su casa la generosidad era un impostura, un quedar bien, un devolver el favor. Y aunque hasta sus padres se relamían de gusto al probar los pasteles, les producía un cierto desasosiego ya que nunca sabían como corresponder. Les gustaba saldar sus deudas cuanto antes.

Martina no recordaba si alguna vez dio besos a sus padres. Imaginaba que sí pero sería muy pequeña. A tía Alberta le sigue dando besos cada domingo, y cada tarde cuando pasa a verla casualmente por su casa. O quizá es la tía la que le besa con el mismo entusiasmo de cuando era pequeña. Su rostro es más alargado y la tristeza de vez en cuando recorre sus pupilas como una sombra, un ala de mosca que se desvanece cuando ve aparecer a Martina por la puerta. Martina solo sabe que las mejillas de la tía tienen sabor a azúcar y a chocolate.

lunes, 16 de agosto de 2010

NOCHE DE LÁGRIMAS

Necesitaba una gran sábana blanca para escribir lo que sentía. Y en lugar de eso lo calló todo, se encogió como un huevo, y se negó a hacer el amor con su marido durante semanas. Tenía piedras en la boca que mascullaba de un lado a otro y que no conseguía echar. Las piedras que llenaban la tripa del lobo feroz. Adela, de pequeña, imaginaba al Lobo con la tripa pesada yendo hacia el río para aliviarse. Pero era peor tener piedras en la boca, la mandíbula llena de palabras y no poder hablar. Porque si hablaba le esperaba el desprecio de toda la familia y si callaba el desprecio hacia sí misma.

Estaba recostada en un entrante lo suficiente cerca de la carretera para no tener miedo de la noche que dibujaba sombras inexistentes por detrás de los pinos. El mejor día para ver las lágrimas de San Lorenzo, como insistían con fervor las noticias de la tele y todos los periódicos. El ritual que partía por la mitad el mes de agosto de cada año.

De repente, vio pasar una estrella fugaz. Adela tardó un momento en pedir un deseo: firmeza para elegir.

Ramón, su marido, también pidió uno de inmediato: volver a hacer el amor con su mujer.

El deseo de Ramón se cumplió esa misma noche, aunque para Adela fue difícil hacerlo con un montón de piedras en la boca.

lunes, 9 de agosto de 2010

PARAULES NOVES

Divendres vaig tancar la porta del despatx. Dins quedaren atapeïdes paraules com objectius, posar-se les piles, redoblar esforços, gestió, i altres que no me’n recordo. A les quatre de la vesprada quasi plorava d’alegria quan vaig aconseguir tancar-les a cal i canto amb un pany de set claus. A les set alguna volia escapar-se, però em vaig posar séria i la vaig enviar de nou cap al treball, alhora que apagava els teléfons per a que no es colaren per ahí, que és un camí alternatiu que utilitzen algunes si es descuides una mica.

Acabo de vindre dels Pirineus i avui porto els fruits de la collita del viatge: blau net, muntanyes que trenquen el cel, olors a humit a herba i a aigua, núvols, pluja, soroll del riu que em dorm i em desperta,i prats que s’estenen com llençols verds el que abasta la vista.

Tinc amics que viatgen per a trencar el ritme, descobrir llocs nous, fer fotos…Jo ho faig per a recollir paraules. I deixar-les lliures després en un troç de paper.

domingo, 25 de julio de 2010

CARES NOVES

El viatge a Angola va començar molt bé. Amb el meu company Zumbi vam recórrer les platges més meravelloses de tota Africa. De la mà, ens vam passejar durant vint dies i vint nits per tot el país, travessant camins trepitjats per tants, i obrint-ne altres a l’oceà Atlàntic i al riu Kunene. Per les nits navegavem pels nostres cossos dolçament, a soles, sense mapes ni guies ni ritmes marcats.

Poc després de tornar, Zumbi se’n va anar darrere els passos d’Ena. Zumbi era molt inquiet.

Els mesos següents millor els deixo passar. Els morros de tota la família arribaren fins a terra i els esquitxons quan parlaven i la mirada quan callaven, et llançava a la paret sense moure ni mitja pestanya.

Però d’això no vull ni parlar-ne. Ara ací estic amb la meua filla, una nineta d’ulls marrons com dues llunes de mel. La comare la banya mentre intenta fer-li el monyo, uns cargols menuts i atapits fan difícil que li passe la pinta per treure-li la sang seca que se li ha quedat del part

A mesura que passen els dies es farà més negreta-em va dir la comare.

Poca cosa tinc clara del que faré a partir d’ara. Només que li posaré de nom Angola.

No cal ni dir-vos que tots en la família van estrenar cares noves quan van veure la meua filla. I es que l’alegria de veure Angola és el millor del món.

sábado, 17 de julio de 2010

LA ESTATUA


Tenia els pits durs com la pedra. Acabava d’assecar-se el guix i Pau es disposava a treure-li els motlles per fer el seu treball.

- M’agradaria atrapar els teus pits per sempre-li xiuxuejava Pau a l’orella en la intimitat. I aleshores Izabela s’encenia com un misto, cargolant i estirant el seu cos al llit improvisat del costat de l’estudi.

Tant li ho havia dit, que al final accedí a la seua petició

El primer quart d’hora va patir un poc, veient com els seus graciosos pits que tant alavava el seu amant, quedaven atrapats en la durícia del guix. Semblava una pobra dona. Però ell li va fer creure, en eixe costum que tenia de remoure les partícules de l’aire cap amunt quan parlava, que semblava l’estatua d’una deessa grega.

Pau era un professional. Quan va arribar el moment, li va treure el guix i va fer motlles per a fabricar els tassons de la col.lecció Izabela.

Ella, després d’un bany d’importància amb tanta originalitat, es trobava com una peça única. Una peça de museu. Diries que anava més palplantada i tot, lluint el seu cos que trobava tant desitjable.

La col.lecció es va vendre molt bé. Tothom bevia dels seus pits, i no era una frase feta.

Fins que un dia es va veure en un museu precisament. …. I ara sí que es va quedar d’una peça Al costat de Pietra, Susana, Davinia, Gabriela, Sarah i…Miquel!

sábado, 10 de julio de 2010

VISITA GUIADA

Ja han tocat les set de la vesprada al rellotge de l’església, el sol ja no crema però les pedres conserven l’escalfor del dia. M’agrada tocar els bancs de pedra i asseure’m plegant les cames mirant cap al sol que a eixes hores ja no fa mal als ulls. Dins, quan passejo pel palau, sento alguna cosa sensual que recorre la meua esquena. Un any abans tenia els teus ulls darrere mentre la guia ens feia detallades explicacions de les pintures renaixentistes del sostre de la capella de la família o de les manisetes del segle catorze valencià emprades per a decorar els salons de ball. Erem una trentena d’estudiants de totes les edats que, com un banc de peixos, seguiem la guia a un costat i l’altre de les sales. Em vaig desviar de la ruta per a assomar-me al balcó que donava al jardí. La teua ombra em resseguia com un esperit amable des de la distància, sempre unes passes enrere. Tocava per casualitat el teu braç, de tant en tant, quan em movia uns mil.límetres. Aleshores esclatava a riure per trencar el gel. O el foc. Fingia que em feien gràcia les explicacions que ens donaven. I vaig fugir cap a dins del palau , mirant-te de reüll per veure si em seguies.

La guia continuava amb el seu discurs. Un rogle d’una trentena de persones l’envoltaven. Ara parlava de la relaxació de la cort, dels amorios del duc, de cóm perseguia pels racons de palau les seues serventes, i com elles jugaven amagant-se per darrere dels tarongers i dels rosers del jardí, com es refredaven l’escot en la font, afluixant la cotilla i prenien el sol llegint un dels llibres de poemes prohibits de l’època.

Mentre escoltava atenta les explicacions, sentia sense veure’t el teu cos com s’apropava. Un pam d’aire ens separava prudent, era tan espés que em tocaves sense fer-ho. Llavors m’esmunyia dissimulant cap a l’altre balcó. Tu venies darrere. Oloravem junts els perfums del pati , de rosa i atzar. Va ser en eixe moment quan la teua veu, dolça, em va regalar una promesa “tornarem a veure’ns dins d’un any”.

I era veritat. Ahí estava jo un any després, tocant les pedres calentes dels bancs del pati, asseguda , cames plegades, mirant cap al sol. Feia només deu minuts que havia tancat el palau.

Eixe dia va ser dur. Massa feina, dos grups d’escolars i un autobús de persones grans que venien d’Itàlia, a més de les visites habituals del dia. Però valia la pena, et sentia colant-te entre les frases que m’havia aprés per a animar la gent que, curiosa, cada dia entrava per submergir-se en un altre món.

Et trobaré també demà quan obri la porta.

Ja ho saps, sempre m’ha agradat prendre la iniciativa.

sábado, 3 de julio de 2010

MI SUEÑO. EL BOSQUE

“Mereció la pena dejar el trabajo y emprender la huida al norte. Laura reunió las energías suficientes y dijo a su jefe:

-He decidido dejar este empleo, tengo una oportunidad al Norte que quiero seguir.

Cogió su maleta, un bulto quizá demasiado grande para lo que necesitaba y emprendió el viaje. Con su maleta cogió el timón de su vida y se marchó”.

Me interrumpe la entrada de un mensaje al móvil. Antes siquiera de verlo, la irritación se apodera de mi garganta: malditas interrupciones!-exclamo. Mi cabeza es automáticamente un desfile de pensamientos inconexos, de obligaciones que me aprietan. Una preocupación imprecisa me acorrala y me impide disfrutar de mi historia, pero me repongo y sigo.

“Laura cogió el tren. Tenía cita con un viejo amor en un bosque del Norte alejado de su casa. Dormitó durante unas horas, y dejó pasar el tiempo despreocupada. Faltaba poco para verle. Desde la ventanilla del tren, el bosque se adivinaba amplio como un lago verde…”

Sigo por el bosque, entro en mi historia, como quiero controlarla se interrumpe.

Suena el teléfono, cosas del trabajo.

- Te acabo de enviar un mensaje, lo has visto?

- No, le contesto…no lo he oido, le digo…estaba lejos, le repito…

- Pues es urgente.

Cuelgo. Poco a poco voy olvidando la tierra húmeda y blanda tapizada de ramas de pino que empuja suavemente a Laura cuando anda, el aire fresco que huele a hierba y a agua.

De nuevo un mensaje.

- Necesito verte a primera hora tenemos algunos temas que despachar.

- OK, contesto de inmediato a mi jefe.

Me visto.

Hay algo en el bosque que todavía no he descubierto. Volveré a mi historia. De

noche cuando los teléfonos callen.

Cojo el coche, y circulo por las mismas calles de siempre, el camino más corto para llegar más rápido. Veo árboles a ambos lados de la avenida. El semáforo se pone rojo y paro, pienso que me apetece dibujar las sombras y las luces de los árboles. Hace semanas que me ocurre lo mismo, veo la avenida en términos pictóricos. Vuelvo sin remedio a las primeras frases de mi historia.

Cuando el semáforo se pone en verde, giro violentamente a la derecha. El móvil no para de sonar hasta que sale volando por la ventanilla dando tres o cuatro giros y cae al suelo.

El GPS de mi coche marca el Norte.

Hay algo en el bosque que todavía no he descubierto.

viernes, 25 de junio de 2010

EL VIENTO. EL SUEÑO

Teresa despertó, tomando un recién nacido en brazos. Era su sueño.

Abrió los ojos al viento que golpeaba las persianas de la terraza. Nunca había tenido instinto maternal, esa gracia natural de muchas mujeres que hace que se desentiendan del mundo para admirar la graciosa cara de un bebé o hacerle carantoñas. Y sin embargo sintió pena por la pérdida. Simplemente se desvaneció. Su niño se fue con el viento al despertar

Abrió las puertas del dormitorio que daban a la terraza. Eran dos hojas grandes de cristal que ocupaban toda la pared izquierda. En la última reforma de la casa dispuso menos tabiques y más puertas y ventanas transparentes que daban al exterior. Dejar pasar la luz, llenar de vida y alegría su casa. Sentir el pálpito brillante del sol en cada estancia. Los días volaban como las bolsas de plástico que rodaban arriba y abajo, danzando en el cielo, y arrastrándose en las aceras, confundidas entre las hojas secas, caidas de los pocos árboles que quedaban en la calle. Un viento que todo lo movía.

El niño que nunca tuvo se perdió en el remolino.

El viento era raro en junio, como el desazón de su vientre. Quiso salir y fecundarse de un extraño. Cualquiera, daba igual. No le importaban los hombres. Solo quería acunar su sueño.

Alejandro, su amigo la tomó en sus brazos. Coger el último tren. Teresa le condujo a su lecho, una habitación amplia con dos hojas transparentes que dejaban pasar la luz del sol y la luna.

Se amaron sin promesas y sin prisas. Su vientre fue creciendo lentamente, al mismo tiempo que se alejaba su amante.

Al despertar del sueño, con la brisa suave de mayo, tomó un recién nacido en brazos. Esta vez se quedó con ella.

Pasaron unos cuantos años de soles, lunas, lluvias y brisas. De vez en cuando una tormenta. El hijo crecía sano. Noches de abrazo y días de juego. Días de dudas y noches de cuento. Y cuánto trabajo.

El correr de la vida se detuvo por un tiempo.

Pero el látigo del viento volvió al pasar unos años. Teresa abrió las puertas de la terraza de par en par . Vio moverse violentamente los pocos árboles de la calle. El hijo ya no estaba, encontró a faltar sus risas y sus abrazos. Salió afuera con los brazos abiertos y el rostro despejado lo mostró a la noche. Y se dejó acunar al viento que todo lo movía.

viernes, 18 de junio de 2010

El OLVIDO

Una de las cosas que más molestaban a Ana, por las terribles consecuencias que podría traer, era poner la ropa en la lavadora sin mirar antes los bolsillos de los vaqueros:

Madre: -Pues tu obligación es mirarlos tu antes de traerlos!

Hija: -Pues tendrías que comprobar siempre por si acaso!

El caso es que fuera por una o por otra, al ponerse los pantalones vaqueros medio gastados, Ana fue directa al bolsillo pequeño a buscar el poema que Susana le entregó el sábado por la noche, mientras conversaban en el pub “Azul Luna” y se encontró con una sorpresa.

Susana pasaba de ella en el instituto y Ana estaba un poco perpleja, sobre todo después de pensar en aquella noche. Necesitaba ver de nuevo sus pensamientos por escrito. Quizá encontraba alguna clave que necesitaba descifrar, una indicación, una seña precisa que le orientara en el camino hacia ella.

Cuando fue a buscar las palabras en aquella servilleta solo encontró cinco pedacitos de papel mojado. Una esquina con el anagrama del pub, una luna minúscula de color azul. Los otros, unas pocas palabras emborronadas.

Se quedó sin el plano que le conducía a ella.

Cuando se repuso, tragó su enfado, se sentó en el escritorio y dibujó unas palabras. Y esperó que, esta vez, no quedaran en papel mojado.

martes, 8 de junio de 2010

EL ÚLTIMO ESPEJO


-¿Qué quieres Olivia?

La luna, respondía ella.

Y los dos reían.

Alberto la amaba.

El lunes por la tarde ella recibió un mensaje en el móvil: “el fin de semana te traeré la luna”. Olivia reía, nunca hasta ahora habían hablado de fechas.

Cuando regresó de la compra el sábado por la mañana dejó las bolsas de fruta en el recibidor y se quedó sin aliento al contemplar una luna grande y redonda donde antes había un espejo.

Y así fue como su pequeño piso se transformó en una casa con vistas. Se abrió de repente una ventana a la luna. Y desaparecieron todos los espejos.

LA IMPORTANCIA DE LA CALIGRAFIA

Lucía se levantó muy contenta el sábado para ir a recoger el premio. Se presentó al concurso “Cuentos manuscritos” que convocaba anualmente la asociación de bibliotecas de la comunidad para impulsar la vertiente creativa de niños y jóvenes. A la vez se buscaba recuperar el placer de escribir a mano, cuidando la línea y el dibujo de las letras sobre el papel.

Pues bien, Lucía ganó. Hacía tanto tiempo que no ganaba nada por ella misma que el viernes por la noche casi no pudo pegar ojo, fantaseando con la salida al escenario para recoger el premio, los aplausos del público- el salón de actos de la biblioteca por supuesto estaba lleno a rebosar- y con su firma en el libro de manuscritos publicado con los trabajos de todos los premiados.

Así que el sábado a primera hora puso su armario patas arriba para escoger ese vestido sencillo pero elegante adecuado para la ocasión.

Tres horas antes del esperado momento, sonó el teléfono. Lucía pensó que sería su tía que la llamaba para felicitarle. Pero no. Desde el hilo, una voz temblorosa le comunicó que se habían equivocado, que en realidad el premio era para Luís, no para Lucía. Fue un error de caligrafía. Quedó tan sorprendida por la noticia que no pudo ni dar un grito de asombro ni derramar una lágrima de pena. Las opciones que tenía eran todas terribles: cortarse el pelo, cambiar el vestido por unos vaqueros y hacerse pasar por su hermano, esconderse para siempre dentro del armario confundida entre el revoltijo de ropa, o lo que era peor…¡reconocer su derrota y decirle a su hermano que era el ganador!

Los pensamientos de Lucía pendieron de un hilo durante veintidós minutos. Al final se escondió en el armario con una hoja y un bolígrafo y escribió cien veces su nombre a mano, Lucía, Lucía, Lucía…

Bien lo aceptaba, pero antes de darle a su hermano la feliz noticia, él también haría unas copias de caligrafía.

lunes, 7 de junio de 2010

EL DETALLE


Conocí a un tipo que era muy detallista. Se llamaba Eduardo. Puedo deciros que me enamoré de él por su perseverancia, su tranquilidad de espíritu y por esos gestos amables que tenía conmigo. De hecho, de mis antiguos novios, nadie me mandaba flores cada mes coincidiendo con el día que nos habíamos conocido, ni poesías por correo electrónico que elevaban la temperatura del corazón y de otras partes de mi cuerpo a las nueve de la mañana cuando encendía el ordenador del trabajo. En otra época esto tenía un nombre “galantería” aunque hoy esa palabra la he borrado de mi diccionario.

El caso es que se quedó conmigo durante diez meses. Siempre estaba pendiente de mí. Cuando nos arreglábamos para salir a dar un paseo me miraba el rostro y me quitaba la pestaña que se había escapado de su sitio y andaba perdida en el párpado inferior de mi ojo derecho. Después daba un giro sobre mi misma para complacerle y me decía ¡ahora sí!.

Mis novios anteriores no se fijaban en mi cara la verdad, y menos en mis pelos. Total que me quedé con él diez meses.

Lo malo es que era igual de detallista para el sexo, y aunque esto al principio me hacía gracia, al final era absolutamente insoportable.

Os cuento. Tengo una verruga en mis nalgas desde nacimiento y cada vez que hacíamos el amor tropezaba con ella varias veces. Yo siempre había pensado que esta parte de mi anatomía era un gracioso lunar, pero desde que estuve con Eduardo supe que era una verruga incómoda. Más o menos al tercer mes de estar juntos, un día después de hacerlo larga y pausadamente, Eduardo empezó a soltar, como quien no quiere la cosa, que debería quitarme la verruguita de las nalgas, que afeaba, sin querer, un cuerpo tan hermoso. Eduardo era así, tan correcto y tan galante.

Al principio me hacía gracia y me reía. Pero supe que a él no le hacía ninguna, de gracia. A los cinco meses dejamos de hablar del tema.

Nuestra relación se fue deteriorando en los cinco meses siguientes. Me hubiera gustado que la cosa terminara como el rosario de la aurora, con una bronca monumental, lo normal. Pero nuestro vínculo se fue apagando lentamente, como una vela que poco a poco se consume. Nos despedimos muy amablemente.

En fin, que queréis que os diga, ahora estoy feliz, sola y abierta. Pero siempre me ha gustado tener pareja. Solo necesito un tipo que no esté demasiado pendiente de mí, y al que no le importe que tenga un grano en el c..., ya me entendéis.

domingo, 6 de junio de 2010

EJERCICIOS ESPIRITUALES

Teresa se miró al espejo. Sus pechos grandes y redondos de otro tiempo, caían despreocupados a ambos lados de su cuerpo, como dos calas cabeceando perezosas, mirando al suelo del lavabo.

Pensó entonces en el cuerpo adolescente de Carmen de Dios, y en el suyo propio aquella noche de mediados de junio en la Casa de Ejercicios Espirituales de Bétera. Habían ido a pasar cuatro días de las vacaciones de Pascua, quince adolescentes, chicos y chicas, para reanudar su compromiso con la iglesia y la fe en Jesús, volcar toda su energía de jóvenes idealistas en cambiar este mundo despiadado, por la justicia, el amor al prójimo y la construcción de la paz entre los pueblos. Un cura joven y una pareja de seglares dirigían los ejercicios espirituales.

Por las mañanas se levantaban pronto y hacían excursiones por los alrededores-un jardín natural y salvaje envolvía la Casa- y por las tardes cantaban, rezaban y reflexionaban sobre la vida y el amor a Dios.

A medida que pasaban los días, entre risas, miradas furtivas y cuchicheos de jóvenes desbocados a punto de explotar entre las paredes del rezo, el control y la bondad, la temperatura del aire iba subiendo.

La última noche unos pocos se escaparon. Risas ahogadas y cómplices y emoción por lo prohibido. Teresa estaba entre ellos. Recordaba a Carmen de Dios, la más decidida, que tomó la iniciativa: “Vamos a tomar el baño desnudos”-dijo-y todos, los siete escapistas, obedecieron quitándose el bañador rápidamente, como quien se desprende de un moco o de un envase inútil, siete cuerpos chispeando a la luz de la luna, recorriendo sinuosos, las sombras de la noche, bailando con sus cuerpos el agua de la piscina.

Carmen mostraba sus pechos plenos y redondos y sus caderas torneadas bajo el velo azul del agua. Los chicos apenas si se dejaban ver, pero se sintieron sus risas alborotando la noche. El espíritu adolescente se escapó por el orificio de la olla exprés de la Casa. Y fecundaron la noche.

Una ofrenda a la Diosa, a la Madre Tierra, al Prójimo.

El agua estaba tibia, llena a rebosar de todos los fluidos.

Teresa se miró de nuevo al espejo. Sus pechos se tornaron más apetitosos, y su cuerpo apagado lo descubrió otra vez sereno, dispuesto. Llevó entre sus dedos la luz de aquella noche. Conjuró las sombras y convocó el deseo.

Al fin y al cabo, por qué negarlo, siempre le habían ido bien los ejercicios espirituales.

EIXOS MALEÏTS APARELLS

Manu era mecànic. Reparava tot tipus d’artefactes, sobre tot teles i rentadores. Per la nit tocava la guitarra i cantava en una xicoteta orquestra. Un dia Carme va anar a fer-li una visita al treball. Estava obrint-li la panxa a una tele enorme. Agafava ferramentes per a apretar cargols i connectar cables. Ella l’observava des del sofà d’enfront, l’esquena nua i suada d’un home concentrat en la feina, mentre decidia si anava per darrere a apartar-lo de la tele o esperava pacient a que les coses anaren al ritme que ell marcara.

Com sempre, la precipitació va portar al traste tots els plans. S’haguera tingut que esperar al sofà, ho va saber de seguida. Manu era dels que els agradava prendre la iniciativa.

Havien passat uns quants anys de tot allò. Carme s’havia casat i tenia dos filles. Un dia Carme renta que te renta la roba de les xiquetes, se li va trencar la llavadora i cridà al mecànic. Obre la porta i ¡oh sorpresa! vegé a Manu un poc més envellit però conservant el seu somriure inquiet i la mirada picardiosa.

Manu es va alegrar de veure-la, diries que molt més que el dia de la tele. Li va contar que s’havia casat, que ara estava separat, que tenia una filla. Que li seguia agradant la música i s’havia aficionat als cavalls. Que potser havia fet més cas dels cavalls que de la seua dona i per això la relació es va trencar.

Manu se mirava a Carme de dalt a baix i li llançà alguna floreta: “Estàs molt bé Carme, per a tu sembla que no hagen passat els anys”.

Carme es girà per a acompanyar-lo a la rentadora i notà els ulls d’ell clavats a l’esquena com davallaven per a resseguir els seus malucs al caminar. Ella necessitaba més que mai que li enroscaren un vis o connectaren un cable. Es trovava un poc fluixa i li calia un toc ací i un altre allà per a reviscolar. I tenia darrere seu el mecànic que necessitava!

Anava a poc a poc, fent llarg el camí que li conduïa a la rentadora per donar-li temps a que reaccionara. Aquesta vegada esperaria, ho tenia clar.

Van passar per la cuina i van arribar a la galeria on estava la rentadora.

Però Manu tenia deler pels aparatets, i va anar per feina, oblidant-se d’ella .

En fi, ja us imagineu com va acabar el tema, no?

-“La factura la vols amb IVA o sense IVA?”-preguntà Manu

- Sense IVA-digué Carme amb malícia.

Estava clar que Manu no estava per a fer favors.

SE DESCUBRIÓ EL PASTEL

Después de los excesos de la noche anterior, Alejandro se levantó con un dolor de cabeza horroroso que le impedía coger el coche para ir al apartamento de sus padres a comer como hacía todos los domingos. En otras ocasiones, pensar en el plato de paella cocinado con tanto cariño por su hermana, le animaba a levantarse para ir y sentarse en el balcón rodeado de macetas de geranios, desde el que se veía el mar y los pinos de la zona común.

Pero hoy no tenía ganas de nada. El sábado por la noche por fin se decidió a tirarle los tejos a Ana. En un arranque de arrojo, se sentó a su lado en la cena y empezó a hablar con ella de los programas basura de la tele, de libros, de la universidad, de lo mal que está el trabajo, de la crisis, de la vida. Mientras hablaban, tenía cuidado de llenar dos copas de vino, la de ella y la de él, para regar con alegría hasta los temas más dramáticos. Después de los cafés, una copa de gin-tónic y un cubata, animaron la conversación de la falta de trabajo, de lo difícil que es llegar a fin de mes en casa, de que ya no se puede ir a cenar como antes, de la angustia de vivir el día a día, de necesidad de un futuro claro al que agarrarse. Cuando la conversación se debilitaba, cuando las palabras caían como calderilla en la estrechez del territorio común, Alejandro volvía a invitar a Ana a otra copa. Bailó después con ella en el pub “Azul Luna” dando pequeños sorbos a su tercer cubata. Veía entonces como ella ondulaba sus brazos lentamente y cerraba de vez en cuando los párpados para vibrar mejor con la música. Más tarde, rodeó con sus brazos el cuello de él, mientras buscaba las manos de Alejandro para que descansaran en su cintura. Cercaban poco a poco un territorio elegido, sin palabras y sin copas.

Fue entonces cuando sonaron los primeros boleros. Ana le llevó al lateral del pub, a un sofá, un espacio reservado para parejas que se besaban o hablaban en voz baja. Mientras sonaba “Piensa en mí” de Luz Casal, él se sentía fascinado, por su paso decidido, por su mirada rotunda, y como un niño obediente, iba detrás de ella, a su lado, donde quisiera.

Sus pechos se adivinaban bajo la tela de la blusa, se erguían retando la tranquilidad del lugar. Tan cerca estaban los dos, que Alejandro tocó sus labios, la besó despacio, y fue descendiendo por su cuello para volver a su boca.

Y entonces Ana alcanzó con la mano su copa y bebió pequeños sorbos de licor de limón.

Y volvió a hablar.

Murmuró algo así como que era su mejor amigo, que le tenía mucha confianza, que podía hablar con él de cosas íntimas, que eso no le pasaba con nadie, que era una persona muy especial, y que por eso quería contarle que a ella en realidad le gustaba…¡¡Susana!!

No paró de hablar en toda la noche.

Y Alejandro no paró de beber.

Ella se fue feliz a su casa…y él… borracho y derrotado. Y con cara de haber visto un elefante bailando el Lago de los Cisnes.

El domingo lo pasó tirado en el sofá, incapaz de salir de casa. Y con apenas unos pocos euros en la cartera.