OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

jueves, 30 de septiembre de 2010

LA SOPA BOBA


Carina volia anar a buscar els millors ingredients al mercat de dilluns, que a la senyora Dolors li agradava menjar bo i barat . Així que va omplir la cistella d’unes bones peces de fruita i verdura de temporada, va passar pel carnisser per comprar llomello de dos colors i carn picada per fer mandonguilles i encara va fer cua al peixcater a per lluç i boqueró per adobar-lo en vinagre.

Tornant cap a casa pel carrer Moreres, al girar la cantonada, vegé a Joan i va sentir una descàrrega eléctrica que li va fer caure a ella i cistella tot d’una, amb les cebes, les pomes i les prunes rodola que rodola pel carrer. Joan va ajudar a que tot tornés al cistell amb un somriure dels que trenquen l’hipo. A Carina li atreia eixe somriure seré que mostrava un camí que la convidava a passar cap a dins d’una boca que imaginava fresca i dolça com la fruita madura que encara redolava al seu costat. A ella sí que li hagués agradat redolar amb el Joan, i mossegar eixes prunes de llavis que li regalava quan parlava. Feia un mes que el veia cada dilluns pel mateix carrer a la mateixa hora. Jugaven al gat i al ratolí com si cada dia fos una casualitat el trobar-se. Carina sentia unes sigolletes a la panxa quan caminava al seu costat i encara quan es marxava, escoltava una música intensa, els acords d’una cançò que mai adés havia escoltat.

Així que la xica va entrar a casa amb el somriure de beneita a la boca i la música de l’amor encara a l’estómac.


- Ja poses cara d’haver vist al Joan filla. Ves en compte, que aquest és un mort de fam i no es pot viure tota la vida de la sopa boba.

La senyo Dolors sabia molt bé del que parlava. En tots els anys que portava casada amb el seu marit, mai li va faltar menjar a casa i sempre havia comptat amb criada per fer la compra i els encàrrecs. Però tampoc mai la va escoltar parlar d’amor.

Per la nit Carina va somiar amb el Joan. Estava al seu costat, a un llit de canonge. Mentre mossegava el seus llavis, i es bressolava en el seu alé, estava tipa dels menjars més exquisits. Quan es va despertar amb un somriure relaxat al rostre, un rajolí de saliva li esbarava per la comissura dels llavis.

Al foc es calfava la sopa, i l’oloreta travessava totes les portes i entrava a la cambra, un fumet volàtil que l’alimentava sense fer-ho.

- Qui puguera nadar tota la vida dins la sopa boba-pensà mentre es pegava la volteta al llit per a estirar el somni

Ho tenia clar, dilluns que ve deixaria que Joan li parlés també dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte, diumenge…S’havia acabat això de passar gana.

domingo, 19 de septiembre de 2010

LA BODA

Personalment noto que em faig gran. I no per les rugues que invaeixen descarades els meus ulls o pels xicotets solcs que es formen al meu coll com el traç d’un camí que poc a poc serà més trepitjat, ni tan sols pels cabells platejats que descobreixo sobtada de tant en tant amb la incredulitat de qui troba un hoste inesperat dins de casa.

No, noto que em faig gran perquè m’agrada anar de boda, encara que no conega als nuvis. Em miro a l’espill de la tieta Maria que surt en eixes ocasions de l’ensimismament i la solitud de la vellesa i sento vertígen perquè això fa uns anys no em passava.

Sí, que m’agrade anar de boda és una prova inefable de que m’estic convertint en una persona major.

L’altre nit vaig anar de boda.

Només ens vam seure a la taula rodona onze desconeguts amb ganes de passar-ho bé, ens vam presentar. Carme, una de les comensals, va dir que estava molt contenta, portava sis mesos a l’hospital al costat del seu marit que patia càncer i era la primera vegada que eixia des d’aleshores, així que es sentia pletòrica…”disculpeu-me, però em sento pletòrica”, va dir exactament mentre es reia i alçava la copa per a brindar. Al seu costat Pere, el seu marit, l’acompanyava en eixa voluntat de llençar per una nit a prendre pel sac, els lligams de l’hospital. Carme parlava gesticulant molt, com si volgués espantar a manotadas totes les penalitats viscudes al llarg d’aquests mesos. I dit això, com qui es desprén de les arrecades de diari per a posar-se les de festa, o com qui fa una declaració d’intencions per a que tothom estiga en disposició de passar-ho bé, vam començar a sopar, a fer brindis pels nuvis i per tots nosaltres. Una taula de les més rialleres. Els nuvis, al fons, feien cas del “que es besen, que es besen” que cantaven a cor els amics de les taules veïnes.

Un mal de panxa inoportú em va portar cap a casa abans d’arribar l’hora dels postres. Mentre me n’anava, de reüll, mirava la Carme. Carme estava espectacular amb el seu vestit llarg de seda salvatge i les seues arracades daurades amb brillants de color rosa que lluïen, desafiants, en el saló del restaurant i li conferien un aspecte de princesa o d’estrella de cinema.

Estava preparada per a començar el ball. No la vaig veure, però estic segura que no va parar en tota la nit.

De camí cap al llit, mentre em treia les sabates i caminava alleujada descalça sobre el terra, vaig pensar que fer-se major és també això, anar-se’n a casa enmig d’una boda per un vulgar mal de panxa. O ballar tota la nit per a espantar els fantasmes de la mort.

lunes, 13 de septiembre de 2010

CENICIENTA





Verano de 1989. Viaje a Portugal, fin de carrera. Lucía tiene veintiséis años, es la última noche. Fiesta, garitos, risas, un río de estudiantes por las calles de Lisboa. Lucía se despista, entra en una calle de penumbra llena a rebosar de gente que no conoce, estudiantes también, jóvenes como ella, risas y alegría de un sábado por la noche. Alguien la toma por la cintura, despacio, con seguridad. Mientras caminan sus pasos se armonizan, buscan el uno el ritmo de la otra. Se miran, no se conocen pero se sonríen. Siguen el río de alegría que les pasea por las calles. Lucía quiere ir al barrio alto, está muy lejos y es tarde. Pero ella quiere y él accede. Cogen el tranvía . La mano de él envuelve la de ella como un regalo. Hablan poco, no lo necesitan, se gustan. Van a casa de él y se aman en silencio, encajan.

El autobús de ella sale de regreso a las nueve de la mañana. Acude, pero ha olvidado su móvil en la mesita de noche de él. Cómo se llama su amante? No lo recuerda…se esfuerza…su nombre es…

- Luís ha venido a dejarte esto Lucía-dice de repente la guía.

Luís, sí Luís. Lucía empieza a recordar vagamente su nombre como en un sueño.
De repente todo tiene sentido, cuando algo no recuerda, el destino le ofrece la palabra precisa para completar la frase, para continuar su vida, como en esos ejercicios escolares donde falta algo.

Mira su móvil. Un nuevo contacto: Luís Portugal 626786….y un nuevo mensaje “a las 9:30 estaré en el café Brasileira esperándote”. Quiere bajar del autobús con su maleta, ir a su encuentro. Si se muere ahora, seguro que hay otra vida. En ese momento puede creerlo todo. Tiene al destino de su parte.

Pero el autobús se pone en marcha.

Se la lleva. Lucía es incapaz de detener su vida, de decir al conductor que pare, de dar un grito al caudal de su destino. El autobús no la transporta, la secuestra de su propia vida.

domingo, 5 de septiembre de 2010

QUÉ HORA ES


El reloj de la torre de la iglesia marcaba la una y cuarto. Lucía, desde su el balcón, veía las manecillas en el mismo lugar desde hacía dos días. Era extraño, en diez años que subía al pueblo no se había retrasado nunca, Silvestre daba cuerda al reloj cada día orgulloso de que marcara la hora siempre a punto. Así a las tres de tarde se podían oir por todo el pueblo las campanadas exactas, la distancia precisa entre tres golpes armónicos.

El primer día todos pensaron que Silvestre se había ido a ver a su hija a la ciudad, pero les extrañó no saberlo, sobre todo a su vecino el alguacil con el que hablaba todos los días. El segundo día pensaron que quizá se había quedado una noche más para ver a sus nietos y hacer alguna que otra compra. Pero al tercer día ya no encontraban explicación. Silvestre siempre había sido muy sociable y su ausencia era inquietante. El reloj seguía marcando la una cuarto. Lucía se contagió de la extrañeza que recorría cada calle, desde la plaza de la iglesia hasta el Raval de abajo, pasando por las últimas casas de camino hacia la cruz de la entrada.

El caso es que Silvestre no aparecía, se fue, el tiempo dejó de importarle y nadie sabía por qué.

La noche del tercer día lo encontraron en el barranco de la fuente, doblegado su cuerpo, muerto de frío mirando las estrellas totalmente desorientado. Había perdido la noción del tiempo. No encontraron a nadie para sustituirle. Los mayores no querían obligaciones, ya tenían bastante con recordar el nombre incomprensible de los medicamentos que debían tomar a lo largo del día y de anotar las visitas al médico para que vigilara su salud cada vez más deteriorada, como para ir a subir los cincuenta y siete escalones que se enroscaban en la torre para dar vida al reloj del pueblo.

Los jóvenes preferían sus relojes digitales, que funcionaban a pilas y marcaban en tiempo cada vez con mayor precisión.

Quizá solo le importó a Lucía. Pero ella era una turista accidental sin vocación de relojera.

Qué pasó con Silvestre? Nadie lo sabe. Lo único cierto es que el reloj dejó de funcionar, rebelde, un tres de agosto a la una y cuarto de la tarde. Ya no le importaba el tiempo cotidiano y previsible que le marcaba Silvestre cada día. Y Silvestre se paró.