OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

martes, 5 de octubre de 2010

INDICIS


Hannah estava inmersa en la voràgine del treball, pujava i baixava escales per a fotocopiar i arxivar factures, enregistrar informes per al cap de departament, i per a acudir a les reunions de treball setmanal.

En una de tantes pujades i baixades, vegé un paperet a quadres menuts doblegat en quatre troços. Els companys de feina passaven pel costat sense fer-li cas, fins i tot ella mateixa, que ja estava farta de replegar les escombraires que altres es deixaven ací i allà i s’havia dit mil vegades que faria el que li pertocara i prou. Pujava a fer fotocòpies i allí estava el paperet, mig oberts els plecs com fent-li l’ullet. No l’agafaré-pensava Hannah-i continuava escales amunt de dos en dos, que ja anaven a tancar el despatx de compres i no arribava. Quan va baixar enfilada cap al seu despatx, ja no es va poder aguantar. Es va detindre al tercer esglaó, va agafar el paper i se’l va posar a la butxaca. Ja era hora d’anar-se’n a casa, així que agafà els trastos i les claus del cotxe i va eixir per la porta. Ja fora, va desdoblar la noteta: “Tú seràs la propera”. L’estómac se li encongí…”…la propera en anar-se’n al carrer” completà la frase sense pensar-se-ho. I no era estrany que això li passés pel cap. En els darrers mesos no es venia ni un lavabo i havíen fotut al carrer a trenta persones. Ella ere de les últimes en entrar i a més estrangera, així que pensava que tenia tots els numerets.

De camí cap al cotxe vegé una caseta de l’ONCE “aposta per l’euromillon, aquest dissabte et toca, tu seràs la propera”. Hannah mirà el paper que portava rugat de malícia que li havia entrat dins la butxaca i li va semblar una coincidència extraordinària. Així que va comprar un número, s’imaginava que ella seria la guanyadora i deixaria de pujar i baixar escales per sempre. Mentre ho pensava es reia tota sola, i quasi s’empassà de carrer per trobar el cotxe quan vegé un altre paperet molt semblant al que portava a les mans, damunt d’un banc. Hi havia tres dones segudes, vigilant els xiquets que jugaven a la placeta, xarra que te xarra. Ninguna se n’adonà de la presència del paper, així que es va fer la distreta i quan es van alçar el va agafar.

L’obrí, mig encuriosida, mig obsessiva i posava “vosté tria el seu camí”. A Hannah li va entrar una angoixa encopsidora, l’angoixa de la llibertat, ara si que no trobaba el cotxe de cap de les maneres. Estava perduda en una placeta, al costat del carrer de sempre però que mai havia anat.

Quin camí havie de recórrer? Per sort desanà les seues passes i aconseguí pujar-se dins del cotxe, una capseta menuda i segura que la conduiria cap a casa.

Al dia següent trobà un nou paperet a l’escala. Aquesta vegada no li va fer ninguna gràcia. L’agafà i l’esgarrà en mil trocets, un confetti de paraules trencades. Qué caram, seria ella qui triaria el seu camí!

I de despedir-la res, seria ella qui marxava!

Al cap i a la fi no hi havia cosa més absurda en aquesta vida que pujar i baixar escales, replegant papers ací i allà!!!!!

8 comentarios:

  1. Un bon conte, si senyora! Triar cadascú el seu propi camí és molt important

    ResponderEliminar
  2. María y yo acabamos de leer tu nuevo cuento, María comenta que cada uno tiene que seguir su propio camino y no hacer caso a las coincidencias.

    A mí me ha parecido la historia, llena de la pura realidad que vivimos día a día, un poco neurótica, obsesiva, compulsiva....en fin...creo que deberemos de hacerle un corte de mangas de vez en cuando a esa realidad y reírnos de nosotras mismas y de todo lo que nos rodea, al fin y al cabo, al final todo es como una obra de teatro en la que nosotros somos los actores, ¡juguemos a cambiar la realidad, a relativizarla, y a disfrutar de lo que nos gusta en cada momento, lo que no nos gusta,.....que pase rápido y que no nos roce, ni nos hiera¡. Bueno, para que no digas que no te hacemos comentarios....je, je. te dejo que María quiere comunicarse con sus amigas......

    ResponderEliminar
  3. HOLA ROSANA: M´AGRADA EL TEU COMPTE I MOLT.

    JO TINC UNA AMIGA ARAB DE RELIGIÓ MUSULMANA I ENS ESTOIMENT COM A GERMANES. INCLÚS ELLA AMB VA REGALAR UN ANELL TU HO ENTENS?.

    I UN ALTRE COSA COM ES QUE TU ESCRIBINT EN VALENCIA I JO EN CATLÁ COM ES QUE ENTENEM EL QUE ESCRIBIM SI SON TAN DIFERENTS?..
    PERDONA L´IRONIA.
    JO ACI A VALENCIA. PARLO EN VALENCIÁ PER EVITAR CONFLICTES I A CASA PARLO CATALÁ.
    ET DIRÉ QUE NO AMB POSO EN POLITIQUE I QUAN SENTO COSES QUE NO M´AGRADEN ESCOLTO I CALLO, PERO PENSO QUINA IGNORANCIA.

    BE ELS IAOS DEL MEU MARIT EREN DE BENICARLÓ.

    PETONS I UNA ABRAÇADA, Montserrat

    ResponderEliminar
  4. Molt bo el conte, quina traça que tens en crear realitats "ficcionades"!
    Em sembla que aquests paperets eren la seva pròpia consciència. Jo també sóc de les que no pot evitar recollir-los i llegir-los ( fins i tot pel carrer) i a vegades et trobes amb verdaderes sorpreses.P
    ...però no sé si hagués sigut tan valenta com la Hanna...
    Bon dia Rosana.

    ResponderEliminar
  5. Carme, sí és important triar el camí de cadascú, atrevint-se caminar i errar fins que el trobes.

    María jo pense que de vegades sí cal fixar-se en els detalls que ens poden ajudar a trobar el camí, però estic d'acord amb tu que no cal buscar-li tres peus al gat...

    Sí Mariví, vivim en ocasions una realitat absurda que caldria fer-la de costat rient-nos i passar de llarg....o reinventar-la....

    Ai Monserrat, allò important és comunicar-se i entendre's sigues de la religió que sigues...que bonic la relació que tens amb la teua amiga...Per cert, jo el debat català-valencià ja fa anys que el tinc superat...intento escriure bé la nostra llengua encara que segur necessitarie més classes...de moment la poso en pràctica allà on puc.

    País, gràcies per obrir-me els ulls...sí segur que els papers eren la consciència de Hannah...jo també li tinc enveja, quan fas allò que vols creixes tres pams i mig...

    ResponderEliminar
  6. HOLA ROSANA:

    SI VOLS LES POSTALS DELS PALLASETS. LES POTS AGAFAR.
    JO ES QUE M´ENCANTEN LES POSTALS I QUAN VAIG A L A LLIBRERIA SAN PABLO DE VALENCIA(LAS PAULINAS(), PER POQUETS EUROS M´EN COMPRO UNES QUANTES. I VAIG OMPLIN UNA CAIXETA.
    QUAN VULL LES ESCANEJO I SERVEIXEN PER FER GUARNIR ENTRADAS DEL BLOG.

    REB UNA ABRAÇADA MONTSERRAT

    ResponderEliminar
  7. Jaja, me encanta este personaje. Me encanta como es (como la describes sin describir) y que al final opte por romper los papelitos de las narices sin leerlos.

    Un abrazo!

    ResponderEliminar
  8. Gràcies Montserrat. Jo també acostumo a guardar imatges en una caixeta. Algun dia sabré per a qué, un abraç.

    Aminuscula, ai sí, no sé si es valentía o está saturada. Un beset

    ResponderEliminar