OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

martes, 8 de marzo de 2011

L’ARBRE DE LA VIDA

Aquest conte va acompanyar un pastís-regal per a la meua germana menuda. Si voleu veure el pastís us convido a visitar http://dolc-i-mes.blogspot.com/

Descargar florsd'am...jpg (188,7 KB)

La foto és un regal de Marta, que trobareu en fanalblau.blogspot.com

La noia tenia les ungles negres i les mans brutes de terra de la marjal. Des de xicoteta buscava i amagava coses. Li havien dit a l’orelleta abans de néixer que dins la terra estava la possibilitat de tot, que només calia explorar amb deler per trobar.

Així que cada cosa que volia pensava que estava amagada al ventre de la terra, i era precís regirar al lloc adequat per trobar-la. De menuda s’embrutava de terra negra i pegalosa del costat de la séquia, o, si anava a la platja, portava poalets plens d’aigua de la mar per omplir els forats que havia furgat a l’arena que es comunicaven tot fent ponts i trasvassaments subterranis. Gaudia del tacte aspre i esvarós de l’arena que queia entre els seus dits deixant xorreres ací i allà i fent castells que semblaven catedrals gòtiques, que al contrari d’aquestes, duraven el que s’allargava una ona més atrevida que les altres. I sempre trobava alguna cosa. A la platja, pedretes i petxines de formes i colors diferents que guardava en un gerro de vidre a la seua habitació i que anava afegint en cada eixida; a l’horta cucs de bola i marietes que agafava per mirar com caminaven sobre les seues mans, tot girant-les per comprovar que els bitxets no perdien el seu pas i el mateix anaven pel dors de la mà que seguien caminant sobre el palmell quan la voltava. I després els amollava per a que tornaren al seu forat.

També encobria allò que volia néixer, fóra llavors de tomateres, girasols o pensaments, que brotaven poc després en un llenç o en una cartolina.

Aquell dia estava buscant amb ànsia la llavor del ametller, i, pel que es veia, era massa endins de la terra per trobar-la. Una marieta que passava per allí li va dir que cobrira el forat de nou, que estava allí i sens dubte naixeria. La noia, que creia fermament amb els xiuxiueigs dels bitxets de la terra, des d’aquell dia alimentava la terra amb el fem de les sobralles de casa, la regava i esperava. Cada nit somiava amb un arbre d’arrerls fortes i enroscades que s’allargaven per sota la terra estenent-se fins a convertir-se en filaments prims i delicats pels quals xuclava l’aigua que la sustentava. I somiava també en branques sinuoses plenes de fulles que dansaven al compàs de l’aire fresc de la primavera. Però en els somnis l’arbre mai floria.

Cada dia al despertar-se regava la terra on la marieta li digué que naixeria l’ametller, però res.

I cada dia somiava amb les arrels, els arbres i les fulles. La noia mirava la terra i ja no sabia si creure la marieta. Potser els bitxets de la terra també s’equivoquen-pensà. I dubtava. I el titubeig foradava el seu ànim amb un desassossec que li feia dormir malament. Però encara i així, cada dia regava i nodria. Un dia somià en el seu arbre cobert d’un esclat de flors color rosa, les flors de l’ametlller. I s’alçà tant contenta que començà a pintar en el llenç del quarto d’estar un arbre ple de les flors del seu somni. Li va costar tot el dia, car va fer els detalls ben dibuixats amb les arrels, les branques, les fulles, flors i fins i tot la marieta que passejava al seu costat. Tan cansada va acabar , que aquell dia va dormir d’una tirada.

De matí, en obrir la finestra de la seua habitació, anà com cada dia a regar el seu desig. Aquell dia descobrí unes branquetes que emergien decidides de la terra estovada: l’ametller allí estava, dintre la terra humida on vivia la marieta.

L’esclat d’alegria va ser de tots els colors, car cregué més que mai en la saviesa de la terra i de tots els animalets que allí hi vivien. L’arbre era ella i ella era l’arbre. I va descobrir aleshores que dintre seu, com dins la terra, també s’amagava la possibilitat de tot.


18 comentarios:

  1. Quin bellíssim conte! Jo també penso que és a dins nostre allò que volem, però massa sovint busquem enfora la nostra felicitat i no ens n'acabem de sortir. Només asserenant la ment farem florir l'ametller, com en el conte.

    ResponderEliminar
  2. Hola Rosana:

    Com m´agraden els teus contes.

    Una abraçada, Montserrat

    ResponderEliminar
  3. Creure fermament en una cosa i regar la terra on s'ha sembrat la creença, permetrà que aquesta arreli fermament i acabi mostrant-se a la superfície.
    M'agrada!

    ResponderEliminar
  4. ...L'arbre de la vida és molt llaminer! Es complementen perfectament, conte i pastís.

    ResponderEliminar
  5. Un conte preciós i ple de delicadesa i esperança com tots els teus contes rosana!

    ResponderEliminar
  6. Els teus contes, rosana, tenen i contenen una bellesa especial...
    Gràcies per la teva generositat en compartir-los i visitar-me sovint.
    Un abraç! :)

    ResponderEliminar
  7. I si em dones una adreça de correu, t'enviaré una foto...

    ResponderEliminar
  8. La teva germana ha d'estar molt contenta amb regals així!

    ResponderEliminar
  9. Es precioso, el cuento, el pastel el regalo y el mensaje. Qué ocupaciones más bonitas tienes, Rosana.

    Un beso

    ResponderEliminar
  10. Tot és possible si volem que sigui així. Un conte tendre i positiu, que dóna per seguir creant. Gràcies, el regal és per a tots! però el pastís no ens ha arribat ;)

    ResponderEliminar
  11. I què dóna, deus pensar? Volia dir que donava ales per seguir creant. Es veu que tinc gana de pastís... Un petonet.

    ResponderEliminar
  12. Joan, quànta raó tens, de vegades cal mirar més endins, gràcies.

    Montserrat benvinguda a aquest espai. Em va agradar molt a mi també el teu post de Clara Campoamor.

    Pilar així és. Els desitjos si creiem en ells es converteixen en realitat. Això si,cal regar-los...sino se semen. De vegades està també bé, endolçar-los (ja li dic a ma germana que t'ha agradat el pastís).

    Efreelang t'agraeixo tanta amabilitat .

    Fanal Blau, els feu vosaltres especials. Gràcies. També per la foto!

    Joan, sí que està contenta, i jo més! un abraç.

    Anca, sí estas son las mejores ocupaciones, coser y descoser no sé, pero enlazar, qué bonito, ja xerrem...

    Maijo, clar que sí, sempre endavant fent possible el que imaginem, endolçant els nostres projectes...i lo del pastís, ja arribarà ja...
    Per cert estic intrigada en la "pera" de la teua il.lustració...Un abraç!

    ResponderEliminar
  13. Una delícia, un bonic regal cada conte qye ens expliques amb tanta suavitat i sensibilitat!

    ResponderEliminar
  14. Hola, la curiosidad me he traido hasta tu rincón... escribes unos cuentos preciosos. Me quedo por aquí echando un vistazo.
    jose

    ResponderEliminar
  15. Bienvenido Jose,muchas gracias. Yo todavía me estoy chupando los dedos con tus tartas!

    ResponderEliminar
  16. Aquest conte és dels que m´agradava que m´expliquessin de petita ( i encara ara).M´ha fet pensar molt en un post que tinc en ment i que algun dia, com la llavor d´ametller , veurà la llum. Si em permets, quan ho faci , enllaçaré el teu.
    A part d´això, dir-te que està molt ben escrit i conté una bona ensenyança.

    ResponderEliminar
  17. Moltes gràcies País, tots tenim a dintre moltes coses que florir. Jo ja tinc ganes de veure el teu post, i per descomptat m'agradarà que m'enllaces. Un abraç.

    ResponderEliminar