OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

martes, 30 de agosto de 2011

DOLÇ I MÉS

Aquest més d'agost vam celebrar l'aniversari de la meua germana Yolanda. Com sempre, vaig fer un relat que l'acompanyava.

Estela era especialista en travessar portes i obrir-ne on no hi havia cap a la vista. A més, quan algú li costava travessar-ne alguna, ella l’acompanyava amb tota la naturalitat del món i tot arreglat. Des de ben menuda obria portes en caixes de sabates per a que els clicks del germà entraren a sa casa a fer la migdiada, les obria a les parets dibuixant-les i rascant un poc la pintura de color blau en el ditet, molt menudetes, per passar desapercebudes als ulls dels pares. Imaginava que anava a un altre lloc, i tornava, per a sopar o fer els deures.

Ningú veia res dolent amb aquest do de la xiqueta ja que era molt bona en raonament lògic, matemàtiques i química, matéries fonamentals per a buscar-se la vida de fadrina. Ja de major, va trobar un treball de seguida. Quan se’n va anar de la feina, va connectar de nou en les habil.litats que tenia de menudeta que mai havia oblidat del tot, però la falta de pràctica va fer que enlloc d’obrir una porta va començar obrint una finestra on compartia tot tipus d’idees culinàries, des d’aperitius de disseny i sabor únic fins a pastissos de totes les formes i colors. Li va ajudar molt la seua formació i curiositat química per a combinar ingredients i provar nous sabors. Un dia Estela va somiar en obrir una porta a aquesta nova activitat que li feia tan de goig, i en el somni apareixia que necessitava un davantal i una tarjeta molt especial per poder-lo fer. Ja desperta, Estela es va dedicar a buscar davantals per tot arreu, però cap era de la categoria que ella necessitava. Tampoc va tobar una tarjeta que li agradara, malgrat haver recorregut totes les tendes de disseny de la ciutat dels Castells i buscar-la en internet i tot. Seguia mantenint la finestra però li faltava la porta. Fins que el dia del seu aniversari li van regalar la clau obrir aquesta nova porta i des d’aleshores va gaudir més gent del dolç i més d’Estela.

I és que els pastissos d’Estela fan gust a toronja i xocolota i a més i més sabors. Però tots tenen un ingredient comú: la generositat que s’encomana quan en tastes un trocet.

Podeu veure el pastís en http://dolc-i-mes.blogspot.com/


martes, 9 de agosto de 2011

LA CADIRA DE LA CREATIVITAT


Hola amics i amigues. Fa temps vaig composar un relat que es deia LA HEERENCIA que tinc penjat a aquest blog. Parlava d'una cadira un poc especial: LA CADIRA DE LA CREATIVITAT, que apareixia i desapareixia en diferents moments de la vida de l'autora. Qui m'anava a dir que la cadira la trobaria, tal i com la va pensar la meua imaginació, en un viatge recent que he fet pel nord Amb aquesta foto faré un xicotet paréntesi ja que me'n vaig al poble a gaudir unes setmanetes del silenci. Salut i bon estiu.

sábado, 6 de agosto de 2011

EMMANUEL

Ja ha passat més d’un mes des de la darrera frase escrita. Pitjor seria que passés un mes de la darrera frase pensada, i precisament això, per ser exactes, és el que li va succeir. Deixar d’escriure un mes o dos, o un any, no li importava. El més greu era deixar de pensar. Emmanuel va arribar a eixa conclusió un vint-i –cinc de juliol, festa major al seu poble , el dia de Sant Jaume. Ell comptava el temps no per dies o setmanes com tots. Ho comptava de sant en sant. Vicis i costums que havia aprés des de ben menudet d’allà d’on venia i que no se li havíen oblidat. Així que des de la mare de Déu del Carme fins a San Jaume no havia escrit ni mitja paraula. Ni escrit ni pensat. Només tenia temps de dir alguna cosa per la mare de deu dels Angels.. que era la seua darrera oportunitat. Però no podia dir-li-ho al seu editor que estava esperant en candeleta l’article a la semana vinent.. Per sort la revista era bimensual i el tema lliure, el que li permetia escriure quan li rondinava una idea al cap fora començament o final de temporada amb la condició que estiguera llest una setmana abans de la publicació. Sempre alguna cosa surtia, parlar del polític de torn que feia barabassades en nom dels ciutadans, o de la vergonya de malgastar aigua i recursos d’aquest món que és de tots i el dominen uns quants, o de la darrera pel.lícula que havia vist al cinema amb molt de sexe i poca trama, o a l’inrevés, històries amb excés de romanticisme passat de moda i ni un pèl d’apretons i ganes de cuixa i pit… Sempre presentava alguna cosa fins aquesta vegada que no hi havia res per mostrar. Emmanuel va entrar en un cercle viciòs on no escrivia perquè no tenia res a dir, i no deia res perquè no escrivia. Els metges fa un mes li van dir que el seu cap va patir un curtcircuit, “com un ordenador que s’estavella i cal reiniciar-lo una altra vegada”. Els metges en saben moltes de metàfores perquè hi ha massa malalties inexplicables per als incauts com Emmanuel. I ací estava, teclejant davant l’ordinador sense res a dir, les aixelles suades i els dits fent faltes d’ortografia, que fins i tot s’obliden les normes ortogràfiques i tot, si ho vas deixant. A Emanuel li agradaria trobar una idea que pujara l’article cap amunt, sentir la sensació de voler dir alguna cosa encara que alhora de pretar les tecles no encara sabia quina. Però la sensació no arribava. Potser el que tiraba en falta era la sensació d’esclafir en un paper eixa necessitat d’expressar-se. Seria que li afectava el calor, potser, o que l’ordinador del seu cap encara estava “reiniciant-se” i calia tenir paciència. I encara que no havia dit molt, va cumplir amb l’encàrrec de fer quaranta frases per entregar-les a l’editor. Unes frases sense títol, perquè només faltava que posara “ESCRIURE PER NO DIR NI PRUNA” que és el que més li encaixava amb el relat, També podria contar la història de per què li deien Emmanuel, del somni que va tenir la seua mare abans de nàixer, però això ho deixaria per a un altre dia, que avui ja tenia la feina feta.